in PARRÒQUIA MARE DE DÉU DEL CARME
Diumenge, 16 de Juliol de 2017

LA FUNDACIÓ JERICÓ CELEBRA EL SEU TERCER ANIVERSARI

 

EL DIA DE LA FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL CARME

 

El dia de Festa la Mare de Déu del Carme de l’any 2014 va néixer la Fundació Jericó, dedicada a l’atenció de les persones sense llar i sense sostre de la nostra ciutat. Nou mesos després, coincidint amb la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, la Fundació Jericó ampliava feliçment el seu programa d’atenció a les persones desprotegides de Lleida -un Plat (Menjador social) i un Llit (Alberg)- amb un Acompanyament (Centre social), al carrer Tallada 33-35. L’acondicionament del pis situat damunt de les instal·lacions del Menjador Social Jericó amb sales d’acollida, dutxes, infermeria, bugaderia i una capella interconfessional, annexat a l’Alberg, unificava espacialment l’atenció a les persones sense sostre i amb risc d’exclusió social de l’Illa de la Solidaritat Jericó.

Jericó ha estat sempre una casa oberta a tots i una mà estesa i sensible a totes les necessitats, on les persones que hi siguin ateses puguin alliberar el seu patiment, créixer com a persones i millorar la seva qualitat de vida. A Jericó es respira l’ambient d’humanitat, tendresa i alegria que exhala aquesta obra de servei joiós als pobres i desvalguts.

    

1.- Orígens de la Fundació

La Fundació Jericó celebra aquest estiu el seu tercer any de vida. Però l’acció del Centre Solidari Jericó nascut a la parròquia del Carme de Lleida ja té més de sis anys de rodatge. La inauguració del Centre de Solidaritat Jericó, el maig de 2011 amb diferents iniciatives per atendre tota mena de necessitats i problemàtiques socials: repartiment d’aliments i roba, borsa de treball, que s’atenen al carrer Gral. Britos 16. El novembre del mateix any s’hi va sumar el Centre d’Allotjament Nocturn als local parroquial de Sant Joan.

La posada en funcionament del Menjador social Jericó, el juny de 2012, al local parroquial del Carme, i el seu trasllat, dos anys després, al carrer Tallada 33, va culminar amb la inauguració de l’Alberg Jericó y el Centre d’acompanyament, ubicats al carrer Tallada 33-35 han donat llum al naixement d’un projecte global d’atenció a les persones desprotegides de la ciutat de Lleida, perquè tinguin el necessari per viure. El seu lema ho expressa clarament: “Un plat, un llit i un acompanyament”.

  

A Mossèn Joan Mora, rector de la parròquia de la Mare de Déu del Carme i de Sant Joan, promotor i ànima de la Fundació Jericó, li agrada definir aquest espai com la ‘Illa de la Solidaritat’. “No es tracta només de donar un plat de menjar i un llit per passar la nit, sinó que també intentem ajudar-los de manera integral perquè l’objectiu és procurar recuperar a aquestes persones per a la societat”, afirma Mossèn Joan. I, afegeix, que en la tradició cristiana l’acompanyament significa “facilitar la maduració humana”, en referència a les paraules de sant Joan de la Creu sobre aquest concepte: ‘Donde no hay amor, pon amor y recogerás amor’.

   

2.- El camí de Jericó

Des d’aleshores, l’acció de la Fundació Jericó s’ha anat estenent donant el bon fruit de l’obra de Déu feta amb l’amor generós i servicial de tots els que hi col·laboren. Per als treballadors de Jericó suposa “confiar en un projecte que els hi va encomanar Mossèn Joan, a partir d’una visió i d’un carisma”, assegura el responsable de l’Alberg, Pedro Huezo. “Per a tots aquesta petició que se’ls ha confiat representa un repte que es va retroalimentant de manera que en l’equip de treballadors, que no es coneixien prèviament, s’ha produït una metamorfosi personal, intrínseca i extrínseca, que ja recull la riquesa del camí compartit.”

Jericó ha suposat per a ells un canvi en la seva manera de pensar i de fer, amb calidesa i comprensió als usuaris, portant-los de la mà tenint presents les normes i reglaments, sense ser reglamentistes, de manera que la norma no prevalgui més que la persona.

Al llarg de la conversa, Pedro abunda en aquesta mística de Jericó: “l’equip de treballadors de Jericó, hem entès la importància de la nostra labor, sabem que estem cridats a ser creatius en la humanització del nostre treball, posant molta atenció en l’ensenyament que ens dóna Mossèn Joan, que ens convida a posar al màxim els nostres sentits, estar atents a la necessitat del nostre proïsme i, així, en lloc de veure... observar, en lloc de tocar... acaronar o abraçar, i en lloc de sentir... escoltar”.

Des del principi ja vam advertir una certa reticència per part dels usuaris, ja que entre aquest col·lectiu hi ha persones que s’han sentit agredides o maltractades al llarg de la seva vida.  Amb el temps s’ha anat generant una relació de confiança i d’amistat. Els que repeteixen ja saben que tornen ‘a casa seva’ i ho fan amb un somriure i una abraçada.

L’Alberg atén transeünts, gent que van a buscar feina, però majorment el gruix dels usuaris són sense sostre-sense llar. Persones que han de fer un procés intern de construir la seva pròpia identitat (documentació) i de la seva autoestima, per tornar-se a sentir persona, acceptant i donant sentit a la seva realitat.

Pedro explica que els treballadors i voluntaris de Jericó s’afanyen a cultivar el tracte personal i personalitzat a cada usuari en la quotidianitat, acollir-lo, escoltar-lo, acompanyar-lo. “Avui per avui som els qui millor coneixem la gent del carrer de la ciutat. No veuen en nosaltres un prototipus de persona amb autoritat, sinó un amic.”, insinua Pedro.

‘Aquesta és casa vostra’ és la consigna escrita a l’entrada de l’Alberg, i ha esdevingut una realitat. Jericó és per a ells una casa. Els usuaris són conscients que han de guanyar-se el pa. Pateixen el paternalisme i cal empènyer-los d’aquesta realitat per a emancipar-se i sortir. “Ni s’han d’anul·lar ni fer-los-ho tot. Cal treballar amb ells i per ells”, assegura Pedro. Per això és important implicar-los en tenir cura de l’alberg alhora que busquen feina.

Hi ha persones que fan serveis a la comunitat, altres actuen com a voluntaris. Als usuaris que no tenen feina cal ajudar-los a procurar-la ja que és una via que els pot ajudar a reprendre el tren de la vida i la seva reinserció, assegura Pedro.

  

Montse Segon és la presidenta de la Fundació Jericó. Hi col·labora des de l’inici, ja fa cinc anys: “Jericó suposa per a mi un privilegi i, a la vegada, una gran dosi d’humilitat. Dono gràcies per ser-hi i no cansar-me’n, tot i que el dia a dia és ben complicat.” Compleix la seva missió amb il·lusió i assegura que “si no fos així no m’honoraria de ser-hi”. Se sent privilegiada per justícia social i caritat cristiana. Assegura que “Jericó són els ulls de la societat que tots hauríem de tenir i no oblidar, perquè algun dia també podem trobar-nos a la fila dels necessitats.” Aquest és el seu lema. “Hi he après a diferenciar la gana de la fam”, que és el que veu en els usuaris de Jericó.

Abans havia esta presidenta de Caritas Lleida durant uns sis anys “però era una feina més de despatx i aquí és més de xafar carrer. És lligar-te les sabates al matí amb dos nusos perquè no saps si al final del dia te les podràs descordar.” Recorda les dificultats de l’inici del procés fundacional de Jericó com “un camí de pedres”. Però, a la vegada, considera que tot ha estat una ensenyança nova en la que no s’ha de perdre mai de vista el seu objectiu: “Tots som iguals i tant de bo que arribi el dia en què no hi hagi pobres i no sigui necessari aquest servei.”

La Montse se sent molt contenta pels companys i per l’estimació que sent de la gent que obren les portes a Jericó per la valuosa tasca que s’està fent. Jericó és un referent perquè fem les coses des del cor i no des del cap.” En aqueta feina considera que “la fe és un component essencial" i creu que "altrament seria difícil d’entendre pels ulls, i encara més pel cor, totes aquestes realitats." 

   

 

Jaume Josa ja porta cinc anys amb Jericó. ‘M’hi vaig implicar a partir del moment en què es va iniciar el Menjador social amb la idea de crear l’Associació Jericó, a finals de 2013, prèvia a la Fundació. Ell n’és el secretari, però porta la gestió del personal i de tota la Fundació, i està atent a tot el que passa a la casa. "Jericó és casa meva". I ho explica dient que hi fa tot allò que faria per la seva pròpia llar.

Pel Jaume la seva dedicació a Jericó suposa una satisfacció, una manera de donar gràcies per tot el que rep. Jericó li permet arribar a molta gent. "El que més valoro és el tracte que donem a les persones, per damunt de la materialitat d’allò que els hi proporcionem"’. També constata que hi ha normes, però ells no són reglamentistes: ‘la persona sempre passa per davant de la norma."

"Treballem conjuntament amb les administracions, especialment l’Ajuntament, i tenim molt bona connexió amb la Xarxa d’Entitats caritativo-socials."

  

Anna Vila és directora de l’Alberg des del passat 10 de febrer. Coneixia Jericó com a educadora social de l’Ajuntament. Actualment ho viu en directe a través del seu treball. La seva tasca consisteix a estar en contacte amb la Junta directiva de la Fundació, a fi de prendre decisions i organitzar el servei. També es reuneix amb els responsables i treballadors de l’alberg per fer el seguiment dels usuaris derivats de la Àrea d’Inclusió de l’Ajuntament.

"A més del col·lectiu de persones sense llar derivades de l’Ajuntament, col·laborem amb el Pla Iglú, a l’hivern, conjuntament amb Creu Roja, i el Pla de Temporers, a l’estiu, en estreta col·laboració amb la Xarxa d’entitats caritativo-social, especialment Caritas, Arrels Sant Ignasi, ADRA i Creu Roja." L’Anna se sent molt gratificada en l’exercici d’aquest treball vocacional. "És l’únic servei que es dóna a Lleida d’aquestes característiques i proporciona un gran benefici als seus usuaris i a la ciutat", assegura.

   

Oscar Armando Ramírez també és responsable de l’acolliment de l’Alberg, on treballa des del novembre de 2014, poc després de la creació de la Fundació. ‘És diferent el gruix d’usuaris que arriben a l’estiu dels de l’hivern. Majorment són africans. Una part són derivats per l’Ajuntament; d’altres arriben de propi com a transeünts i, si hi ha plaça, se’ls hi dóna entrada. De vegades, si l’Ajuntament no els hi renova l’estada ells mateixos es posen en contacte amb Jericó i es valora el temps que requereix atenció. "No només els hi proporcionem un llit i l’aliment. Procurem donar-los-hi un tracte molt personalitzat i directe, valorant molt les seves necessitats. N’estem molt pendents i procurem ser flexibles", assegura. El seguiment es fa d’una manera molt dialogal, a través d’entrevistes que manté amb els seus tutelats, en el treball que compagina amb Pedro.

Oscar va conèixer Jericó a través de les explicacions que Mossèn Joan feia al grup de joves de la parròquia del Carme. ‘Ens parlava de com havia de ser el projecte de Jericó, perquè el menjador no era suficient per atendre totes les necessitats que veia.’ Ara s’adona del gran treball que s’està fent, amb famílies que han passat per l’Alberg i ja tenen una vida normalitzada. 

"Per a mi Jericó és un oasi", assevera Oscar "on establim vincles d’amistat amb els usuaris perquè se sentin en un ambient de confiança". També valora molt el gran aprenentatge que suposa per a tots: "Nosaltres aprenen d’ells i ells de nosaltres". Però assegura que el gran secret és tenir més cura de la part humana que de la burocràtica que, malauradament, es va imposant cada vegada més. I constata que ‘l’acompanyament que s’ha anat implantant en la casa és del tot essencial’.

   

José España, ‘el cuiner’, és el responsable del menjador, una de les persones que porta més anys de rodatge en aquest servei, ja des dels inicis del menjador social al local parroquial del Carme, l’any 2012. La seva missió consisteix en organitzar i preparar el menjar, i servir-lo amb els voluntaris. La gran experiència d’España a la cuina avala el seu bon fer i saber ajustar la quantitat de menjar segons els tiquets repartits cada dia a la parròquia del Carme. Però assegura que "ningú que s’atansa al menjador es queda sense atendre".

A més de la seva professionalitat posa la seva ànima com a voluntari i afirma que "ho faig tot pels necessitats mogut pel desig de fer als altres allò que m’agradaria que em fessin a mi o als meus familiars si ho necessitessin. Em sento molt estimat", afirma.

  

 

Francisco Jesús Pérez és natural d’Almeria, porta quinze anys a Catalunya i quatre col·laborant amb Jericó. Va començar ajudant a Pepe España al Menjador social del Local parroquial del Carme, primer com a voluntari i, posteriorment, com a treballador de la Fundació. Actualment col·labora en la cuina, és l’encarregat de compres, de manteniment i de recollir les donacions amb la furgoneta.

Està molt il·lusionat amb Jericó perquè comporta una gran tasca d’equip i porta el nom d’una població acollidora de la gent que passava pel seu camí: “La vida dóna molts tombs i quan un ensopega amb un clot i s’aixeca canvia molt en la seva manera de pensar”, assegura. Els voluntaris i treballadors de Jericó som conscients que proporcionem recursos i atenció a persones necessitades per ajudar-les a tirar endavant i a refer la seva vida.”

Francisco se sent molt content del tracte que ha rebut i s’adona que Jericó li ha canviat la seva manera de ser i de fer: “Jo sóc una persona de molta activitat i de caràcter fort i he après a tractar els altres i ajudar-los amb humilitat i paciència.” Sap escoltar i donar suport als usuaris i només es planteja “si faig prou i sense defallir encara que no vegi els resultats, tot i que rebre signes positius em resulta molt afalagador.” Els signes positius se li revelen com l’acció amorosa de Déu en l’obra de Jericó: “He vist que la providència és una realitat”, assegura.

   

Andrés Rojas, de 43 anys, natural de la Rep. Dominicana porta 15 anys al nostre país. Inicialment vivia a Barcelona i recorda que va arribar a Lleida i va demanar allotjament a Jericó. Era el 8 de gener del 2015 i hi va anar a través d’un amic pensant que era un alberg. Només pensava quedar-s’hi una nit o dues. "De seguida m’hi vaig integrar propiciat pel bon ambient i el tracte obert i personal amb la gent". Ara ja porta dos anys i mig com a voluntari de Jericó.

Ajuda cada dia al menjador de 10 a 2 del matí, de dilluns a divendres. Ha fet un curs com a voluntari a la Fundació Verge Blanca i ja té la titulació. La seva vida s’ha capgirat radicalment en positiu. "He aprés de la solidaritat de la gent, la importància de tenir feina, la fe... Estic supercontent i molt agraït, afirma."

   

 

Angelina Otero ‘Nina’ és una brasilera de 55 anys, que porta 23 anys a Espanya, els darrers 17 a Lleida. És una de les persones veteranes, que va col·laborar com a voluntària des de l’inici de la Fundació, juntament amb el seu marit i el grup de matrimonis col·laboradors en la posada a punt de l’Alberg. "Freqüentava la parròquia i, al quedar-me sense feina, vaig oferir-me a Mossèn Joan com a voluntària. Després, em van oferir ser responsable del servei de bugaderia de l’Alberg, fent una jornada de 8 hores que, més endavant, vaig partir amb una altra persona". El seu marit és soldador, ja jubilat, i ha col·laborat en reformes o reparacions que s’han fet.

Durant aquests anys la Nina ha aprés d’altres cultures i a tractar amb les persones desprotegides i el seu sofriment. "M’he adonat que en cada persona hi ha un món". Se sent molt contenta amb les persones que es deixen ajudar i guarda molt bon record dels que tornen agraïts per tot el que han rebut. "Jericó es casa meva, aquí em sento amb total llibertat i confiança. Hi ha molt bona organització i el bon resultat del treball em dóna alegria i satisfacció". Són paraules que li surten del cor.

   

Sisquet Minguet, barceloní de 61 anys, és un dels voluntaris més novells de la Fundació. "Des del 4 de juny passat", puntualitza. Té formació de forner i d’escorxador però per circumstàncies va passar un temps de presó a Girona i, al sortir, l’assistent social el va posar en contacte amb Jericó. "No tenia res i Jericó em va acollir i m’ha donat vida", explica amb emoció. I parla de la gent meravellosa que hi ha trobat i que difícilment es pot explicar. "Aquí vaig trobar una mà estesa i vaig veure el cel obert".

Actualment viu en un pis social de Jericó i col·labora en tot el que se li demana. Reconeix que ha après dels treballadors de Jericó moltes coses que "m’han ajudat a obrir-me com a persona, a ser més humà i a entendre les dificultats que pateixen la gent."

 

Serveis que proporciona Jericó: 110 llits, menjador (130-140 àpats diaris), dutxes i WC obert a tothom al peu del carrer, guarda-robes, consigna d’equipatge, esmorzar per a tothom (uns 120 cada dia), bugaderia, rober, borsa de treball, servei de reforç escolar, repartiment de borses de menjar, servei de tiquets del menjador, infermeria, capella interconfessional...

 

Principals proveïdors: Banc d’Aliments, Plus Fresc, Mercadona, Panivasa, Pastisseries Marqués, Fruita Tudela, Carn Sargaire, Carniceria Burgués, Precocinados Angel Bosch, Fleca San Antonio Duana de Lleida i d’altres empreses, petits proveïdors i particulars .

 

Pisos socials: El departament d’Habitatge de la Generalitat ha cedit a la Fundació el passat mes de gener dos pisos socials, situats al carrer Lluis Besa. Aquest projecte va néixer del grup de persones estables que tenien un procés d’evolució positiva i volien passar a una vida més autònoma.

Es van inaugurar el mes de març i a l’abril s’han posat en funcionament. Actualment hi viuen cinc persones a cada pis, una de les quals actua com a responsable. També hi ha un responsable extern per a cada pis, que són els mateixos responsables de l’Alberg, Pedro Huezo i Oscar Ramírez, que tenen cura de fer el seguiment.


3.- La projecció de l’obra social de Jericó: un doll de bondat

Al llarg d’aquest camí que fins ara ha recorregut Jericó, ha estat molt important la seva projecció. Pedro assevera que cal desmitificar que les persones volen viure a expenses dels serveis socials. Per això és força crític amb el discurs que hi ha al voltant de la integració social, ja que no hi ha un projecte sòlid que l’asseguri. “No n’hi ha prou amb que tinguin papers i feina, cal que es procurin pisos per a aquestes persones”.

El responsable de l’Alberg també matisa que l’atenció parteix del coneixement personal i es va actualitzant segons les necessitats particulars. Sobre aquesta qüestió tan imprescindible, el desig de Mossèn Joan és que es pugui incentivar encara més aquesta actuació personalitzada. Es constata que els usuaris que marxen de l’Alberg, quan tornen, se senten a casa. Entre ells en parlen i Jericó ja és un punt de referència indiscutible entre el col·lectiu sense sostre i sense llar de la ciutat i d’altres indrets de més enllà.

Així l’acció de Jericó es va estenent i dóna el bon fruit de l’obra de Déu feta amb l’amor generós i servicial de tots els que hi col·laboren. Usuaris, voluntaris i treballadors coincideixen en considerar Jericó com un doll de bondat inesgotable, un oasi dins la nostra ciutat. És el miracle de la paràbola del Bon Samarità encarnada en la vida dels treballadors i voluntaris misericordiosos amb el seu proïsme: Mireu com s’estimen!