in
Diumenge 33 Ordinari - cicle A
A l’evangeli d’avui hi ha una paraula clau: Administradors
De vegades hi ha frases que es diuen o bé s’actua d’acord amb les mateixes. Per exemple:
Hem subratllat amb to especial les paraules meus diners, meves capacitats, meu cos meu temps…
En aquest adjectiu meu, meves... hi ha un error, una equivocació fonamental.
Parlant clarament: Déu ens ha confiat unes capacitats, càrrecs, diners, cos, temps... –a uns més, a altres menys-
La terra l’ha donat Déu als homes per a bé de tothom.
Què passa, doncs? Hem perdut el concepte d’administradors. Ens hem cregut amos.
Déu ens en demanarà comptes.
Per això en el nostre món els rics són cada cop més rics, i els pobres cada cop ho són més.
És a nivell de tota la humanitat, els estats, les nacions, autoritats... que cal pensar en aquesta realitat. Però és també a nivell personal, cadascú de nosaltres hi hem de pensar.
No som amos; som administradors.
I hem de fer-nos, davant Déu i de la societat que ens envolta la pregunta:
Tots en sortiran beneficiats. I nosaltres, cadascú, també.
Recordem les paraules de Jesús al final de la nostra història: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè quan tenia fam i em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure.... Tot allò que fèieu a un d’aquest més petits m’ho fèieu a mi”.
Tant de bo que aquestes paraules siguin adreçades a cadascú de nosaltres.
La grandesa i dignitat d’aquella bona esposa de què ens ha parlat la primera lectura no estava en pentinats ni joies, sinó en el treball constant: així era l’alegria del seu marit i podia obrir les mans als pobres i el braç als indigents.
I com deia sant Pau als cristians de Tessalònica: “No hem de dormir, sinó vetllar i viure sòbriament”.
Veniu, beneïts del meu Pare... perquè quan tenia fam i em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure.... Tot allò que fèieu a un d’aquests més petits m’ho fèieu a mi”.